Carles Bosch: Balseros és un retrat de la solitud i de langoixa
Escollir el meu proper documental mestà portant molta pressió
Carles Bosch, director de Balseros, pel·lícula per la qual va arribar a estar nominat a un Òscar, ens va explicar la seva visió més personal sobre el seu treball en una entrevista realitzada al bar Las Mudanzas, en el barri del Born de Barcelona, on se sentia com a casa.
-Com definiries Balseros?
-Crec que sense voler, acaba sent un retrat de la solitud i de langoixa de milions de persones que anualment han dabandonar el seu país per anar-sen a buscar un altre futur.
-Us vau plantejar el fet devitar polititzar el producte?
-Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint.
-Què volíeu transmetre amb la pel·lícula?
-Que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar a on volíem. En canvi aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Encara que la seva força i la sort poden ajudar-los.
-Creu que la pel·lícula sha valorat suficient al nostre país?
-No. Els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt. Però Lauren Films és morosa. Ha fet molt poca campanya i lha distribuït poc. Balseros va estar dos mesos en taquilla, però només al Renoir i al Verdi. També crec que el fet que sanunciés com la pel·lícula de TV3 va influir en que no sacceptés tant aquí.
-I a lestranger?
-A la resta del món sí que sha acceptat molt bé. La van comprar a Toronto i es va anar escampant. Fins que ens van nominar als Òscar.
-Per què us vau decidir pel format de cinema documental?
-No va ser cap decisió. Lany 2001, després de 5 anys dhaver gravat als balseros, vaig rebre la trucada duna de les protagonistes per explicar-me el que li havia passat. Jo em vaig adonar que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys havia fet un gir que feia que la història tingués un final. Vaig veure molt clar que allò no era un reportatge per televisió. Els personatges i la història que jo tenia permetien anar més enllà. Ja no hi havia cap alternativa, havíem de fer una pel·lícula.
-Què tenien despecial els protagonistes?
-Fèiem un reportatge amb set protagonistes, quan segons els tècnics del guió de ficció no ha dhaver més de dos o tres protagonistes, excepte en les pel·lícules en què aquestes persones estan fent la mateixa cosa. Això permet que aquests set cavalquin junts, com los 7 magníficos.
-Una de les protagonistes es prostituïa. No vau pensar en ajudar-la?
-Si considerem que la nostra professió és tan altruista que serveix per millorar el món, o per informar, que això ja és ajudar al món, doncs aquesta noia havia sortit en el meu reportatge fent el que fa, que és prostituir-se, i això evidentment a mi em produeix una certa mala consciència. A més ella és una persona dolça, positiva i generosa, i era la que va fracassar. Quan lacompanyàvem a prostituir-se nosaltres el que gravàvem era tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què ja havíem gravat un quart dhora li dèiem que anés a casa seva, i li donàvem els diners.
-És correcte, doncs, pagar en el món del periodisme?
-No sha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que lhas de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps. El que seria absolutament immoral seria dir: si vostè diu això, que no ho pensava dir, li paguem. Jo penso que amb això sha danar amb compte, perquè podem acabar matant un gènere, el cinema documental.
-Ara estant sortint a la televisió moltes notícies que apunten que a Cuba es vigila a -moltes persones. Vosaltres us vau sentir vigilats?
-Jo estic segur que ens van vigilar, però com que no estàvem fent res dolent no ens preocupava. Ells sabien que jo respectava molt la revolució, però que no compartia la seva ideologia en molts aspectes.
-En algun moment vau tenir problemes per poder gravar?
-Només en vam tenir a Guantánamo, perquè només ens deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Això va ser perquè sabien que podien dir coses negatives sobre els americans.
-A què creus que es deu lèxit de Balseros?
-Amb Balseros hi ha hagut molts cops de sort. Tots hem conegut immigrants aquí, tots sabem com és de dur, però cap de nosaltres ha tingut la possibilitat de conèixer els cinc anys abans de la vida daquestes persones. La vida ens havia regalat amb la nostra feina conèixer una gent abans demigrar. Era de burro no fer aquesta peli, perquè nosaltres teníem una història que requereix aquest pas del temps. A Balseros tenim aquesta avantatge, que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director dun diari mai et dirà: tens 7 anys per fer aquest tema.
-Com valora el treball de Lucrecia, un personatge tan conegut per tots?
-Ens vam entendre molt bé i vaig descobrir una cosa que ja sabia della, perquè la vaig conèixer a una ONG de Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de lhumor. Ella havia vist la versió televisiva de Balseros i li havia agradat molt, tot i haver rebut les repressions del govern cubà.
-Tens algun projecte per al futur?
-Escollir el meu proper documental mestà portant molta pressió, perquè ara hi ha unes expectatives, i no vull decepcionar ningú. A més, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. I dedicaràs dos o tres anys de la teva vida a això. Sha descollir bé.
Carles Bosch, director de Balseros, pel·lícula per la qual va arribar a estar nominat a un Òscar, ens va explicar la seva visió més personal sobre el seu treball en una entrevista realitzada al bar Las Mudanzas, en el barri del Born de Barcelona, on se sentia com a casa.
-Com definiries Balseros?
-Crec que sense voler, acaba sent un retrat de la solitud i de langoixa de milions de persones que anualment han dabandonar el seu país per anar-sen a buscar un altre futur.
-Us vau plantejar el fet devitar polititzar el producte?
-Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint.
-Què volíeu transmetre amb la pel·lícula?
-Que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar a on volíem. En canvi aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Encara que la seva força i la sort poden ajudar-los.
-Creu que la pel·lícula sha valorat suficient al nostre país?
-No. Els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt. Però Lauren Films és morosa. Ha fet molt poca campanya i lha distribuït poc. Balseros va estar dos mesos en taquilla, però només al Renoir i al Verdi. També crec que el fet que sanunciés com la pel·lícula de TV3 va influir en que no sacceptés tant aquí.
-I a lestranger?
-A la resta del món sí que sha acceptat molt bé. La van comprar a Toronto i es va anar escampant. Fins que ens van nominar als Òscar.
-Per què us vau decidir pel format de cinema documental?
-No va ser cap decisió. Lany 2001, després de 5 anys dhaver gravat als balseros, vaig rebre la trucada duna de les protagonistes per explicar-me el que li havia passat. Jo em vaig adonar que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys havia fet un gir que feia que la història tingués un final. Vaig veure molt clar que allò no era un reportatge per televisió. Els personatges i la història que jo tenia permetien anar més enllà. Ja no hi havia cap alternativa, havíem de fer una pel·lícula.
-Què tenien despecial els protagonistes?
-Fèiem un reportatge amb set protagonistes, quan segons els tècnics del guió de ficció no ha dhaver més de dos o tres protagonistes, excepte en les pel·lícules en què aquestes persones estan fent la mateixa cosa. Això permet que aquests set cavalquin junts, com los 7 magníficos.
-Una de les protagonistes es prostituïa. No vau pensar en ajudar-la?
-Si considerem que la nostra professió és tan altruista que serveix per millorar el món, o per informar, que això ja és ajudar al món, doncs aquesta noia havia sortit en el meu reportatge fent el que fa, que és prostituir-se, i això evidentment a mi em produeix una certa mala consciència. A més ella és una persona dolça, positiva i generosa, i era la que va fracassar. Quan lacompanyàvem a prostituir-se nosaltres el que gravàvem era tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què ja havíem gravat un quart dhora li dèiem que anés a casa seva, i li donàvem els diners.
-És correcte, doncs, pagar en el món del periodisme?
-No sha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que lhas de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps. El que seria absolutament immoral seria dir: si vostè diu això, que no ho pensava dir, li paguem. Jo penso que amb això sha danar amb compte, perquè podem acabar matant un gènere, el cinema documental.
-Ara estant sortint a la televisió moltes notícies que apunten que a Cuba es vigila a -moltes persones. Vosaltres us vau sentir vigilats?
-Jo estic segur que ens van vigilar, però com que no estàvem fent res dolent no ens preocupava. Ells sabien que jo respectava molt la revolució, però que no compartia la seva ideologia en molts aspectes.
-En algun moment vau tenir problemes per poder gravar?
-Només en vam tenir a Guantánamo, perquè només ens deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Això va ser perquè sabien que podien dir coses negatives sobre els americans.
-A què creus que es deu lèxit de Balseros?
-Amb Balseros hi ha hagut molts cops de sort. Tots hem conegut immigrants aquí, tots sabem com és de dur, però cap de nosaltres ha tingut la possibilitat de conèixer els cinc anys abans de la vida daquestes persones. La vida ens havia regalat amb la nostra feina conèixer una gent abans demigrar. Era de burro no fer aquesta peli, perquè nosaltres teníem una història que requereix aquest pas del temps. A Balseros tenim aquesta avantatge, que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director dun diari mai et dirà: tens 7 anys per fer aquest tema.
-Com valora el treball de Lucrecia, un personatge tan conegut per tots?
-Ens vam entendre molt bé i vaig descobrir una cosa que ja sabia della, perquè la vaig conèixer a una ONG de Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de lhumor. Ella havia vist la versió televisiva de Balseros i li havia agradat molt, tot i haver rebut les repressions del govern cubà.
-Tens algun projecte per al futur?
-Escollir el meu proper documental mestà portant molta pressió, perquè ara hi ha unes expectatives, i no vull decepcionar ningú. A més, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. I dedicaràs dos o tres anys de la teva vida a això. Sha descollir bé.
1 comentario
irene -
Quan vaig veure "Balseros" em vaig quedar al·lucinant de la misèria cubana. Em va impactar molt, moltíssim, i vaig pensar que el qui hagués realitzat el reportatge hauria d'haver fet un molt ampli treball de camp. I així va ser.
Penso que heu tingut molta sort de tenir l'oportunitat de poder conèixer aquest personatge i espero que algun dia, nosaltres mateixos poguem ser capaços de realitzar treballs com aquest.
Molts petonets!!!