Carles Bosch ens descobreix com va viure Balseros
El director del primer documental espanyol nominat a un Òscar ens parla de lèxit de la seva primera pel·lícula
Carles Bosch ens va rebre, com qui està a casa seva, al bar Las Mudanzas del barri del Born. El director de Balseros, pel·lícula documental sobre lonada migratòria que es va viure a Cuba lany 1994, i que sha convertit en el gran èxit de la seva carrera professional, ens va respondre a les nostres preguntes, per profunditzar en com va ser fer Balseros, passats ara dos anys des que es va comercialitzar. Va començar per explicar-nos que en cas dhaver guanyat lÓscar al que va estar nominat lany 2002 per Balseros, lhagués deixat en aquest bar, perquè hi ha molt bona amistat amb les cambreres.
El primer contacte amb els balseros
Lany 1994 Carles Bosch va anar a La Habana, a gravar els balseros que abandonaven el seu país. Cinc anys després, una de les noies que havia conegut i gravat, que no havia aconseguit sortir de Cuba, el va trucar i li va explicar que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units. Ell va veure aleshores que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys, de cop i volta feia un gir, en el cas daquesta persona, que feia que la història tingués un final. Es va adonar que els personatges i la història que ell podia realitzar permetien anar més enllà del que fins ara el periodisme televisiu sha permès.
Amb aquesta noia ara té molt bona amistat. En aquest món tu vas fent una sèrie damistats, en ocasions per obligació, i en altres, com és el cas della, per tota la vida, explica. Ella es prostituïa per aconseguir diners i poder marxar. Ell la va rodar quan anava a la discoteca a prostituir-se, però un cop tenia gravat un quart dhora, li donaven els diners i li deia que anés a casa seva.
En el món del periodisme no sha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que lhas de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps, opina. Segons Carles Bosch sha danar molt amb compte amb el fet de pagar en el món del periodisme. Tal com ell ho veu, es pot acabar matant el gènere del cinema documental, a causa de la gran competència que sha creat.
Amistat amb les persones que va conèixer
Carles Bosch va crear un vincle afectiu que luneix encara amb els balseros que va gravar, és a dir, amb els protagonistes del seu documental. Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. Jo he dormit amb ells al cap molt temps, explica. Segons el seu parer, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. Aquest és un dels motius pels quals li està representant una dificultat lelecció del tema per al seu proper documental.
En definitiva, per ell Balseros és un retrat de la solitud i de langoixa de milions de persones que anualment han dabandonar el seu país per anar a buscar un altre futur. I ho explica sense pronunciar la paraula Cuba, perquè pensa que a partir dun moment sha dextrapolar, i que la pel·lícula serveix com a exemple de la duresa demigrar, sigui des don sigui. Van tractar de no polititzar la pel·lícula, perquè malgrat passava entre Cuba i Estats Units, no era just parlar de política perquè hi havia gent patint. Amb el documental han volgut transmetre a la gent que malgrat la vida et doni alguns pals, hem arribat on volíem. En canvi, aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Daltra banda, amb Balseros es demostra que el periodisme té la sortida de fer cinema documental, encara que la gent del cinema no tingui en compte als periodistes.
A lhora de gravar Balseros va haver molts cops de sort. Els cubans tenen una força especial davant de càmera. Ells ho donen tot i per tant és més fàcil. Actuen de forma molt natural, explica. A Balseros tenien lavantatge de saber com eren aquestes persones abans demigrar, perquè tenien gravats quatre plànols de cada un dels personatges de lany 1994, abans que marxessin de Cuba, i això servia per definir-los. Tenien una història que requereix el pas del temps, cosa que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director dun diari mai et dirà: Tens 7 anys per fer aquest tema. Era de burro no fer aquesta peli (sic), afirma.
Un èxit a mitges
La pel·lícula sha endut una gran quantitat de premis, primer en el món del cinema, i ara en el de la televisió i el periodisme. Però lèxit que ha tingut Balseros a lestranger no es pot comparar amb el que ha tingut al nostre país, on va estar 2 mesos en taquilla, però només al Renoir i el Verdi. Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt, però Lauren Films és morosa. Jo crec que no la van difondre prou. També el fet que sanunciés com la pel·lícula de TV3 crec que va influir en que no sacceptés tan aquí, opina ell a lhora de donar explicació a aquest fet.
En aquesta pel·lícula han comptat amb la col·laboració de Lucrecia, una cantant coneguda per molts. Carles Bosch ja havia treballat amb Lucrecia a Bòsnia, és una gran compositora amb molt bon sentit de lhumor. També es van ajudar del treball de David Trueba, un dels directors més prometedors del panorama espanyol. Ell no va aportar res perquè tot era molt nou, perquè no treballa amb personatges reals explica, però amb tot i això moltes escenes de la pel·lícula no haguessin estat possibles sense ell. Amb el codirector, Josep Maria Domènech, sha trobat decepcionat, perquè no té caràcter per dirigir. En canvi, comptarà amb ell com a càmera per als seus pròxims projectes, sempre que ell ho vulgui.
Durant els últims mesos han sortit molts reportatges a la televisió on sexplica que a Cuba es vigila a la gent. Carles Bosch està segur que els van vigilar, però no els preocupava perquè no estaven fent res dolent. Ells sabien que jo respectava molt la revolució encara que no compartia la seva ideologia en molts aspectes com la reducció de llibertats. A lhora de gravar no van tenir cap problema. Només van trobar obstacles a Guantánamo, perquè els deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Ell creu que sabien que els balseros podien dir coses negatives sobre els americans.
Carles Bosch ens va rebre, com qui està a casa seva, al bar Las Mudanzas del barri del Born. El director de Balseros, pel·lícula documental sobre lonada migratòria que es va viure a Cuba lany 1994, i que sha convertit en el gran èxit de la seva carrera professional, ens va respondre a les nostres preguntes, per profunditzar en com va ser fer Balseros, passats ara dos anys des que es va comercialitzar. Va començar per explicar-nos que en cas dhaver guanyat lÓscar al que va estar nominat lany 2002 per Balseros, lhagués deixat en aquest bar, perquè hi ha molt bona amistat amb les cambreres.
El primer contacte amb els balseros
Lany 1994 Carles Bosch va anar a La Habana, a gravar els balseros que abandonaven el seu país. Cinc anys després, una de les noies que havia conegut i gravat, que no havia aconseguit sortir de Cuba, el va trucar i li va explicar que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units. Ell va veure aleshores que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys, de cop i volta feia un gir, en el cas daquesta persona, que feia que la història tingués un final. Es va adonar que els personatges i la història que ell podia realitzar permetien anar més enllà del que fins ara el periodisme televisiu sha permès.
Amb aquesta noia ara té molt bona amistat. En aquest món tu vas fent una sèrie damistats, en ocasions per obligació, i en altres, com és el cas della, per tota la vida, explica. Ella es prostituïa per aconseguir diners i poder marxar. Ell la va rodar quan anava a la discoteca a prostituir-se, però un cop tenia gravat un quart dhora, li donaven els diners i li deia que anés a casa seva.
En el món del periodisme no sha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que lhas de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps, opina. Segons Carles Bosch sha danar molt amb compte amb el fet de pagar en el món del periodisme. Tal com ell ho veu, es pot acabar matant el gènere del cinema documental, a causa de la gran competència que sha creat.
Amistat amb les persones que va conèixer
Carles Bosch va crear un vincle afectiu que luneix encara amb els balseros que va gravar, és a dir, amb els protagonistes del seu documental. Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. Jo he dormit amb ells al cap molt temps, explica. Segons el seu parer, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. Aquest és un dels motius pels quals li està representant una dificultat lelecció del tema per al seu proper documental.
En definitiva, per ell Balseros és un retrat de la solitud i de langoixa de milions de persones que anualment han dabandonar el seu país per anar a buscar un altre futur. I ho explica sense pronunciar la paraula Cuba, perquè pensa que a partir dun moment sha dextrapolar, i que la pel·lícula serveix com a exemple de la duresa demigrar, sigui des don sigui. Van tractar de no polititzar la pel·lícula, perquè malgrat passava entre Cuba i Estats Units, no era just parlar de política perquè hi havia gent patint. Amb el documental han volgut transmetre a la gent que malgrat la vida et doni alguns pals, hem arribat on volíem. En canvi, aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Daltra banda, amb Balseros es demostra que el periodisme té la sortida de fer cinema documental, encara que la gent del cinema no tingui en compte als periodistes.
A lhora de gravar Balseros va haver molts cops de sort. Els cubans tenen una força especial davant de càmera. Ells ho donen tot i per tant és més fàcil. Actuen de forma molt natural, explica. A Balseros tenien lavantatge de saber com eren aquestes persones abans demigrar, perquè tenien gravats quatre plànols de cada un dels personatges de lany 1994, abans que marxessin de Cuba, i això servia per definir-los. Tenien una història que requereix el pas del temps, cosa que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director dun diari mai et dirà: Tens 7 anys per fer aquest tema. Era de burro no fer aquesta peli (sic), afirma.
Un èxit a mitges
La pel·lícula sha endut una gran quantitat de premis, primer en el món del cinema, i ara en el de la televisió i el periodisme. Però lèxit que ha tingut Balseros a lestranger no es pot comparar amb el que ha tingut al nostre país, on va estar 2 mesos en taquilla, però només al Renoir i el Verdi. Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt, però Lauren Films és morosa. Jo crec que no la van difondre prou. També el fet que sanunciés com la pel·lícula de TV3 crec que va influir en que no sacceptés tan aquí, opina ell a lhora de donar explicació a aquest fet.
En aquesta pel·lícula han comptat amb la col·laboració de Lucrecia, una cantant coneguda per molts. Carles Bosch ja havia treballat amb Lucrecia a Bòsnia, és una gran compositora amb molt bon sentit de lhumor. També es van ajudar del treball de David Trueba, un dels directors més prometedors del panorama espanyol. Ell no va aportar res perquè tot era molt nou, perquè no treballa amb personatges reals explica, però amb tot i això moltes escenes de la pel·lícula no haguessin estat possibles sense ell. Amb el codirector, Josep Maria Domènech, sha trobat decepcionat, perquè no té caràcter per dirigir. En canvi, comptarà amb ell com a càmera per als seus pròxims projectes, sempre que ell ho vulgui.
Durant els últims mesos han sortit molts reportatges a la televisió on sexplica que a Cuba es vigila a la gent. Carles Bosch està segur que els van vigilar, però no els preocupava perquè no estaven fent res dolent. Ells sabien que jo respectava molt la revolució encara que no compartia la seva ideologia en molts aspectes com la reducció de llibertats. A lhora de gravar no van tenir cap problema. Només van trobar obstacles a Guantánamo, perquè els deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Ell creu que sabien que els balseros podien dir coses negatives sobre els americans.
0 comentarios