Lluitant contra un vici

Avui és el Dia Internacional sense Tabac. Per tal de fer una campanya antitabacalera, diverses associacions han decidit durant la jornada, canviar als fumadors que ho volguessin un cigarro per un Chupa Chup, o canviar un cigarro per una polsera de goma, d’aquelles que ara s’han posat de moda per fer bones accions –i ja de pas, per fer negoci.
Dubto que cap fumador deixi el seu vici perquè li regalin una polsera o un Chupa Chup. Dubto també que un fumador s’hagi fumat algun cigarro menys avui per ser el Dia Internacional sense Tabac. Potser durant una estona pensarà en les coses dolentes que tots sabem que li portarà el tabac, però seran pensaments que ja haurà tingut en altres ocasions, i que marxaran sense aconseguir cap efecte.
Amb tot i això, trobo molt interessant la idea, però jo no hagués canviat aquests Chupa Chups i polseres per cigarros, sino que els hagués regalat a tots aquells que no tenen un cigarro per canviarme, a tots aquells que no van acompanyats d’aquest vici, a tots aquells que han de soportar els fumadors, que de tant en quant han d’empassar-se el seu fum, i que normalment no es queixen, perquè la pràctica de ser fumador passiu està vista en la nostra societat com una activitat normal.
Encara que penso que si la campanya d’avui ha servit perquè alguna persona deixi el vici ja ha valgut la pena, crec que segueix sense ser justa per aquells que no estan enganxats al tabac.

Les jaquetes antibales dels policies

Aquest matí m’he quedat de pedra quan he sentit al programa Protagonistes de Luis del Olmo, a Punto Radio, una dona que ha trucat per explicar que el seu fill, un Policia Nacional que treballa a la Comunitat Autònoma de Madrid, s’ha de pagar ell mateix, amb els seus propis calers, la jaqueta antibala.
Potser sigui que ser policia nacional a la ciutat de Madrid no és una feina prou perillosa com perquè sigui l’Estat o el govern de la comunitat qui pagui aquests artilugis de luxe. Però em pregunto si els guardaespatlles del rei o del president del govern s’han de pagar la jaqueta antibala. Quan dic artilugis de luxe vull dir que ho són així per mi, però per un Policia Nacional... existeix la possibilitat de que els pugui salvar la vida en alguna ocasió? No crec, ni molt menys, que sigui un luxe, o una demanda per millorar les seves condicions laborals, sino una necessitat.
Jo de sempre havia pensat que els policies portaven tots la mateixa jaqueta antibala, una de bona qualitat, no? Clar que potser algun dia, quan l’estat del benestar formi part de la història i no del present, també hi haurà altres eines que els policies s’hauran de comprar amb els seus estalvis: la pistola, la porra,... espero que no la placa.
Tots els governs tenen unes despeses amb les quals podem o no estar d’acord, però jo trobaria del tot adequat que les jaquetes antibales dels policies de qualsevol comunitat autònoma d’Espanya les pagués l’Estat o els governs autònoms pertinents, al igual que es paguen tantes altres coses del tot innecessàries, o es mantenen a persones sense que ni ens enterem.

Pangea transporta a la xarxa la solidaritat

Pangea és una ONG que forma part de l’Associació per al Progrés de les Comunicacions (APC), i que té com a objectiu facilitar la comunicació a les persones i col·lectius que treballen pel canvi, la justícia social, l’educació, la pau, el medi ambient, el desenvolupament i la cooperació. Es tracta d’un projecte solidari de comunicació que no només opera al nostre país. Tot això ho fa per ajudar i donar servei a algunes organitzacions i persones, i no esperant una recompensa en forma de benefici economic.
Fa 10 anys que Pangea treballa des d’Internet, i és per aquest motiu que està al dia en les últimes novetats de la xarxa. A la seva pàgina web podem informar-nos sobre la seva agenda, on figuren actes com seminaris i xerrades, sobre les seves campanyes, també podem llegir articles de la seva revista o entrar a pagines d’altres organitzacions d’un caire similar.
Per això Pangea és un clar exemple de que des de les noves tecnologies també es poden fer programes com aquest, solidaris i amb intencions d’ajudar. Internet pot obrir la porta a una modernització de les ONG’s, que tindrien d’aquesta manera, més facilitat per donar-se a conèixer, i per donar a conèixer els seus objectius i la feina que fan.

Perfil: Carles Bosch

Carles Bosch va néixer a Barcelona fa ara 52 anys. Va acabar la carrera de periodisme a l’Escola Oficial, ja desapareguda, l’any 1975. Però, a més, també va estudiar dret.
Ha treballat a revistes com Ajo Blanco o Interviu. Porta 20 anys treballant com a reporter del 30 Minuts, programa de TV3. El seu primer reportatge el va realitzar poc després d’acabar la carrera, analitzant els graffitis dels wàters de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cinc anys després va tornar-hi, per veure l’evolució.
Ha realitzat reportatges informatius per a la televisió catalana a la Guerra del Golf, a la de Bòsnia i a Kòsovo. A Bòsnia va fer molts reportatges, com “Les roses de Sarajevo”, on després de quatre anys de guerra era difícil trobar un tema pel qual la gent s’interessés.
Però el seu gran èxit va arribar quan va dirigir, amb Josep Maria Domènech, la pel·lícula documental Balseros. Aquest ha estat el seu treball més important, pel qual el van nominar als Óscar.
L’any 1994 va anar a Cuba a gravar els balseros que sortien cap als EE.UU. Cinc anys després una de les persones que havia gravat el va trucar i li va descobrir que la història encara seguia endavant, i que era prou interessant com per fer una pel·lícula.
Així va arribar Balseros. Aquesta pel·lícula li ha proporcionat un gran nombre de premis. Al principi eren premis de cinema, però ara que el documental arriba a les televisions, també arriben premis relacionats a aquest mitjà i al periodisme, i segons ell és bo, perquè retornen “als seus orígens”.
Reconeix que la sort i la intuïció han tingut molt a veure en tot el que ha aconseguit en el terreny professional, i que la cronologia sempre ha estat al seu favor.
Ara està a l’espera de que li arribi un nou projecte que l’entusiasmi tant com Balseros. Sent la pressió que provoca el fet que t’hagin nominat a un Óscar, i espera no decepcionar ningú, cosa que el preocupa.
Se sent orgullós de la seva trajectòria professional: “Crec que he fet el que he volgut en el món del periodisme. He fet el periodisme que a mi m’agrada, per la sort del calendari i perquè sóc molt tossut”.

La tecnologia, la informació i les facilitats

Cada dia apareixen més eines que serveixen per organitzar i gestionar l'informació. Un bon exemple són els blogs, dels quals el meu no és més que un petit exemple.
Ara han aparegut el backpack. Es tracta d'unes pàgines que poden ser individuals o col·lectives, i que serveixen per a la planificació d'idees,per mitjà de llistes, notes, fitxers i imatges. Amb el blackpack podem organitzar projectes, reunir dades sobre un determinat tema o crear curriculums. És a dir, en aquestes pàgines tu pots posar les coses que has de fer, de manera que no se te n'oblidi cap. I una de les seves característiques més innovadores és que t'envia un mail o un missatge al mòbil per notificar-te aquelles coses que has de fer.
D'aquesta manera, cada cop més gent pot integrar-se i fer seu el món digital.
Em pregunto si tot això pot acabar afectant la memòria, que cada cop farem servir menys.
Informació extreta de: blog·pocket

El periodisme, una professió que canvia permanentment

El periodisme mai ha deixat d’evolucionar, però sempre ha estat una professió interessant. Fa anys hi havia censura, i et deien el que es podia i no es podia publicar. Ara no hi ha tantes restriccions, que siguin visibles, i potser ens trobem davant d’una nova generació amb més llibertat a l’hora d’escriure. El que sí és ben cert és que avui, per exemple, al nostre país, trobem un ampli ventall de diaris que s’identifiquen amb gairebé totes les ideologies.
Tot això forma part d’una evolució, que poques persones han pogut viure plenament, i encara més difícilment des de dins de la professió. Un exemple és el periodista Josep Pernau, que ha publicat les seves memòries, amb el títol Memorias. Confieso que soy periodista. Per a Pernau, una de les característiques del periodisme d’avui dia és que “hi ha massa informació (...) hi ha massa fets, allò de que els diaris necessiten omplir és fals, no hi ha cap problema per omplir, el problema és seleccionar“.
Per en Josep Pernau les condicions per ser un bon periodista són que “ha de tenir curiositat per tot”, ha de ser honest, i ha de fer les coses el màxim d’acord amb la seva consciència. Pensa que molts dels errors que es cometen avui en aquesta professió estan provocats per les presses, perquè amb les noves tecnologies també ha augmentat la feina a fer.
Si voleu llegir l’entrevista sencera amb Josep Pernau entreu a >>>comunicant, de Jordi Altesa.

Els grups polítics també disputen durant la diada

Els partits s'apunten al negoci de la rosa a L'Hospitalet

Mentre el dia de Sant Jordi va ser viscut per tots els catalans com una festa, els polítics van trobar motiu de confrontació en el format de celebració de la diada. Cada any s’ha organitzat una recepció al Palau de la Generalitat. Però aquest any el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va decidir celebrar aquesta festivitat als jardins del palau de Pedralbes. Aquest canvi va provocar les crítiques de tots els grups polítics, excepte d’Iniciativa per Catalunya-els Verds. Josep Lluís Carod-Rovira, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, va dir que hi havia falta de simbolisme. Per la seva banda, Artur Mas, president de Convergència i Unió, va afirmar que quan ell sigui president retornarà la festa al Palau de la Generalitat. Josep Piqué, president del Partit Popular de Catalunya, va considerar que el nou emplaçament no respon “a l’ambient propi d’una diada de Sant Jordi”.
Però aquest no és l’únic enfrontament que van patir els partits polítics ahir. A la Rambla Just Oliveres de L’Hospitalet, epicentre de la festa a la ciutat, les parades de roses de diversos partits polítics es van trobar en la disputa de qui vendria més roses aquest any.
A L’Hospitalet es va viure la festa, com tots els anys, amb molta il·lusió. Tota la rambla estava plena de parades, no només de roses o llibres. Hi havia qui venia embotits, vins, xurros, polseres i collarets, quadres decoratius, cistelles populars catalanes i globus per a nens. Mentre pujaves el carrer et trobaves a gent de totes les edats, comprant roses, llibres, i altres productes. A diferència de com es viu la festa a la Rambla de Barcelona, a L’Hospitalet només hi havia una firma de llibres, el de Chiqui Martí, Piel de Ángel.

Negoci i alhora promoció
A part d’un parell de paquistanís que venien les roses a 2 euros, i es passejaven amb elles per tota la rambla esperant que la gent les comprés, i d’un grup de gitanos, amb una parada de 3 taules, amb roses de tots els colors i diferents preus, hi havia, al llarg de tota la rambla, les parades dels partits polítics, a excepció del PP.
A dalt de tot trobàvem la parada del Partit Socialista de Catalunya, representat per les seves joventuts a la ciutat. De totes les parades de grups polítics era la que més afluència de gent rebia. La parada estava formada per dos taules, i hi venien un grup de 6 joves, que paraven la gent per intentar convèncer-los de comprar-ne. Venien les roses a 3 euros, però les roses no eren el seu únic producte a la venda. Els joves del PSC també venien banderes republicanes. Encara que la classe de gent que s’hi apropava era molt variada, sobretot anaven les persones d’entre 15 i 30 anys, i també alguns immigrants.
Uns metres més a baix trobàvem la parada d’IC-V. Es tractava en aquest cas, d’una sola taula, on hi havia dos homes arreglant les roses per poder vendre-les, acompanyats d’una dona. La gent majoritàriament que s’hi apropava era de mitjana edat. Tenien les roses a 2’50.
Però on hi havia un major contrast, i més gran proximitat era entre les parades d’ERC i de CiU. Es trobàvem a baix de tot de la rambla, a uns pocs metres l’una de l’altra, com cada any.

Gran contrast entre ERC i CiU
A la parada de roses d’ERC hi havia dos homes vestits de manera informal. Tenien uns 50 anys. Ells mateixos estaven muntant les roses una a una, sobre una sola taula d’on penjava la senyera de Catalunya. Venien roses i, a més, regalaven globus amb el logotip del partit i uns adhesius on deia: “Nosaltres paguem, nosaltres decidim. Els nostres impostos a Catalunya”. Tal com va explicar en Jaume, un dels dos venedors: “Fa quatre anys només ens comprava la gent gran. Ara els joves llegeixen la paraula ‘república’ i s’acosten”. Des de fa un parell d’anys, la parada d’ERC ha augmentat considerablement les vendes. Com cada any, sempre estan venent roses enfront de la parada de CiU, ja que estan allà amb permís de l’ajuntament, que sempre els col·loca als mateixos llocs. “Si vols et presentem als venedors de CiU, cada any ens trobem aquí, i ja ens coneixem”. Estant allà amb ells, es va apropar una nena d’uns 7 anys per veure quant costava una rosa, les venien a 2’50, però el venedor li va acabar regalant una. Poc després es va apropar un basc, que els va preguntar que volia dir el missatge de l’adhesiu, i que es va posar a parlar amb ells de la situació econòmica a Catalunya, i de quins eren els objectius d’ERC. “Sino conseguís lo que queréis, el Carod ya se ocupará de liarla (sic)”, els va dir.
A la parada de CiU hi havia dos homes vestits amb americanes, també d’uns 50 anys, però amb una serietat sempre present en les seves expressions. Estaven acompanyats d’una dona d’uns 80 anys, vestida totalment a conjunt, de color lila, també a conjunt amb el maquillatge. Duia un pentinat com acabat de sortir de la perruqueria. Les roses les tenien a dues galledes ja muntades i preparades per ser venudes. Tot estava molt net. S’hi apropava gent més gran, que compraven les roses a 3 euros. No tenien cap senyera penjant de la taula. Un dels dos homes va explicar que “la venda és molt més fluixa que altres anys, ja s’esperava, perquè aquest any Sant Jordi ha caigut en dissabte”.

Carles Bosch: “Balseros és un retrat de la solitud i de l’angoixa”

“Escollir el meu proper documental m’està portant molta pressió”
Carles Bosch, director de Balseros, pel·lícula per la qual va arribar a estar nominat a un Òscar, ens va explicar la seva visió més personal sobre el seu treball en una entrevista realitzada al bar Las Mudanzas, en el barri del Born de Barcelona, on se sentia com a casa.

-Com definiries Balseros?
-Crec que sense voler, acaba sent un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar-se’n a buscar un altre futur.

-Us vau plantejar el fet d’evitar polititzar el producte?
-Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint.

-Què volíeu transmetre amb la pel·lícula?
-Que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar a on volíem. En canvi aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Encara que la seva força i la sort poden ajudar-los.

-Creu que la pel·lícula s’ha valorat suficient al nostre país?
-No. Els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt. Però Lauren Films és morosa. Ha fet molt poca campanya i l’ha distribuït poc. Balseros va estar dos mesos en taquilla, però només al Renoir i al Verdi. També crec que el fet que s’anunciés com la pel·lícula de TV3 va influir en que no s’acceptés tant aquí.

-I a l’estranger?
-A la resta del món sí que s’ha acceptat molt bé. La van comprar a Toronto i es va anar escampant. Fins que ens van nominar als Òscar.

-Per què us vau decidir pel format de cinema documental?
-No va ser cap decisió. L’any 2001, després de 5 anys d’haver gravat als balseros, vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes per explicar-me el que li havia passat. Jo em vaig adonar que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys havia fet un gir que feia que la història tingués un final. Vaig veure molt clar que allò no era un reportatge per televisió. Els personatges i la història que jo tenia permetien anar més enllà. Ja no hi havia cap alternativa, havíem de fer una pel·lícula.

-Què tenien d’especial els protagonistes?
-Fèiem un reportatge amb set protagonistes, quan segons els tècnics del guió de ficció no ha d’haver més de dos o tres protagonistes, excepte en les pel·lícules en què aquestes persones estan fent la mateixa cosa. Això permet que aquests set cavalquin junts, com los 7 magníficos.

-Una de les protagonistes es prostituïa. No vau pensar en ajudar-la?
-Si considerem que la nostra professió és tan altruista que serveix per millorar el món, o per informar, que això ja és ajudar al món, doncs aquesta noia havia sortit en el meu reportatge fent el que fa, que és prostituir-se, i això evidentment a mi em produeix una certa mala consciència. A més ella és una persona dolça, positiva i generosa, i era la que va fracassar. Quan l’acompanyàvem a prostituir-se nosaltres el que gravàvem era tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què ja havíem gravat un quart d’hora li dèiem que anés a casa seva, i li donàvem els diners.

-És correcte, doncs, pagar en el món del periodisme?
-No s’ha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que l’has de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps. El que seria absolutament immoral seria dir: “si vostè diu això, que no ho pensava dir, li paguem”. Jo penso que amb això s’ha d’anar amb compte, perquè podem acabar matant un gènere, el cinema documental.

-Ara estant sortint a la televisió moltes notícies que apunten que a Cuba es vigila a -moltes persones. Vosaltres us vau sentir vigilats?
-Jo estic segur que ens van vigilar, però com que no estàvem fent res dolent no ens preocupava. Ells sabien que jo respectava molt la revolució, però que no compartia la seva ideologia en molts aspectes.

-En algun moment vau tenir problemes per poder gravar?
-Només en vam tenir a Guantánamo, perquè només ens deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Això va ser perquè sabien que podien dir coses negatives sobre els americans.

-A què creus que es deu l’èxit de Balseros?
-Amb Balseros hi ha hagut molts cops de sort. Tots hem conegut immigrants aquí, tots sabem com és de dur, però cap de nosaltres ha tingut la possibilitat de conèixer els cinc anys abans de la vida d’aquestes persones. La vida ens havia regalat amb la nostra feina conèixer una gent abans d’emigrar. Era de burro no fer aquesta peli, perquè nosaltres teníem una història que requereix aquest pas del temps. A Balseros tenim aquesta avantatge, que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director d’un diari mai et dirà: “tens 7 anys per fer aquest tema”.

-Com valora el treball de Lucrecia, un personatge tan conegut per tots?
-Ens vam entendre molt bé i vaig descobrir una cosa que ja sabia d’ella, perquè la vaig conèixer a una ONG de Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor. Ella havia vist la versió televisiva de Balseros i li havia agradat molt, tot i haver rebut les repressions del govern cubà.

-Tens algun projecte per al futur?
-Escollir el meu proper documental m’està portant molta pressió, perquè ara hi ha unes expectatives, i no vull decepcionar ningú. A més, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. I dedicaràs dos o tres anys de la teva vida a això. S’ha d’escollir bé.

Carles Bosch ens descobreix com va viure Balseros

El director del primer documental espanyol nominat a un Òscar ens parla de l’èxit de la seva primera pel·lícula
Carles Bosch ens va rebre, com qui està a casa seva, al bar Las Mudanzas del barri del Born. El director de Balseros, pel·lícula documental sobre l’onada migratòria que es va viure a Cuba l’any 1994, i que s’ha convertit en el gran èxit de la seva carrera professional, ens va respondre a les nostres preguntes, per profunditzar en com va ser fer Balseros, passats ara dos anys des que es va comercialitzar. Va començar per explicar-nos que en cas d’haver guanyat l’Óscar al que va estar nominat l’any 2002 per Balseros, l’hagués deixat en aquest bar, perquè “hi ha molt bona amistat amb les cambreres”.

El primer contacte amb els balseros
L’any 1994 Carles Bosch va anar a La Habana, a gravar els balseros que abandonaven el seu país. Cinc anys després, una de les noies que havia conegut i gravat, que no havia aconseguit sortir de Cuba, el va trucar i li va explicar que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units. Ell va veure aleshores que “aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys, de cop i volta feia un gir, en el cas d’aquesta persona, que feia que la història tingués un final”. Es va adonar que els personatges i la història que ell podia realitzar “permetien anar més enllà del que fins ara el periodisme televisiu s’ha permès”.
Amb aquesta noia ara té molt bona amistat. “En aquest món tu vas fent una sèrie d’amistats, en ocasions per obligació, i en altres, com és el cas d’ella, per tota la vida”, explica. Ella es prostituïa per aconseguir diners i poder marxar. Ell la va rodar quan anava a la discoteca a prostituir-se, però un cop tenia “gravat un quart d’hora”, li donaven els diners i li deia que “anés a casa seva”.
“En el món del periodisme no s’ha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que l’has de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps”, opina. Segons Carles Bosch s’ha d’anar molt amb compte amb el fet de pagar en el món del periodisme. Tal com ell ho veu, es “pot acabar matant” el gènere del cinema documental, a causa de la gran competència que s’ha creat.

Amistat amb les persones que va conèixer
Carles Bosch va crear un vincle afectiu que l’uneix encara amb els balseros que va gravar, és a dir, amb els protagonistes del seu documental. “Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. Jo he dormit amb ells al cap molt temps”, explica. Segons el seu parer, “ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada”. Aquest és un dels motius pels quals li està representant una dificultat l’elecció del tema per al seu proper documental.
En definitiva, per ell Balseros “és un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar a buscar un altre futur”. I ho explica sense pronunciar la paraula Cuba, perquè pensa que “a partir d’un moment s’ha d’extrapolar”, i que la pel·lícula serveix com a exemple de la duresa d’emigrar, sigui des d’on sigui. Van tractar de no polititzar la pel·lícula, perquè “malgrat passava entre Cuba i Estats Units, no era just parlar de política perquè hi havia gent patint”. Amb el documental han volgut transmetre a la gent que malgrat la vida et doni alguns pals, hem arribat on volíem. En canvi, “aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall”. D’altra banda, amb Balseros es demostra que el periodisme té la sortida de fer cinema documental, encara que la gent del cinema no tingui “en compte” als periodistes.
A l’hora de gravar Balseros va haver “molts cops de sort”. “Els cubans tenen una força especial davant de càmera. Ells ho donen tot i per tant és més fàcil. Actuen de forma molt natural”, explica. A Balseros tenien l’avantatge de saber com eren aquestes persones abans d’emigrar, perquè tenien gravats “quatre plànols de cada un dels personatges” de l’any 1994, abans que marxessin de Cuba, i això servia per definir-los. Tenien una història que “requereix el pas del temps”, cosa que normalment “el periodisme no et dóna, perquè el director d’un diari mai et dirà: ‘Tens 7 anys per fer aquest tema’”. “Era de burro no fer aquesta peli (sic)”, afirma.

Un èxit a mitges
La pel·lícula s’ha endut una gran quantitat de premis, primer en el món del cinema, i ara en el de la televisió i el periodisme. Però l’èxit que ha tingut Balseros a l’estranger no es pot comparar amb el que ha tingut al nostre país, on “va estar 2 mesos en taquilla, però només al Renoir i el Verdi”. “Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt, però Lauren Films és morosa. Jo crec que no la van difondre prou. També el fet que s’anunciés com la pel·lícula de TV3 crec que va influir en que no s’acceptés tan aquí”, opina ell a l’hora de donar explicació a aquest fet.
En aquesta pel·lícula han comptat amb la col·laboració de Lucrecia, una cantant coneguda per molts. Carles Bosch ja havia treballat amb Lucrecia a Bòsnia, “és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”. També es van ajudar del treball de David Trueba, un dels directors més prometedors del panorama espanyol. “Ell no va aportar res perquè tot era molt nou, perquè no treballa amb personatges reals” explica, però amb tot i això moltes escenes de la pel·lícula no haguessin estat possibles sense ell. Amb el codirector, Josep Maria Domènech, s’ha trobat “decepcionat”, perquè “no té caràcter” per dirigir. En canvi, comptarà amb ell com a càmera per als seus pròxims projectes, sempre que ell ho vulgui.
Durant els últims mesos han sortit molts reportatges a la televisió on s’explica que a Cuba es vigila a la gent. Carles Bosch està “segur” que els van vigilar, però no els preocupava perquè no estaven fent “res dolent”. “Ells sabien que jo respectava molt la revolució” encara que “no compartia la seva ideologia en molts aspectes com la reducció de llibertats”. A l’hora de gravar no van tenir “cap problema”. Només van trobar obstacles a Guantánamo, perquè els deixaven parlar “pocs minuts amb els balseros”. Ell creu que “sabien que els balseros podien dir coses negatives sobre els americans”.

La cultura es la immersión de la vida

Des de fa uns dies "han aparegut" a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB una gran quantitat de cartells "reivindicatius". A la porta d'una de les aules algú ha escrit: "La cultura es la immersión de la vida". La meva interpretació és que la nostra vida seria molt millor si no tinguéssim cultura.
Tal com deia Freud la cultura fa que ens reprimim, i que no fem les coses que realment voldríem. El que realment voldríem seria fer l'amor, pensava ell. Avui, Josep Maria Perceval, un professor de la mateixa facultat, ha explicat que el col·lectiu de dones va ser una creació del homes, que es caracteritza perquè no et pots fiar d'elles, i perquè a més són promisqües. Ho explicava sense creure en aquestes dues característiques. Freud estaria d'acord en això de que som promisqües, perquè segons ell la nostra única pulsió és aquesta, el nostre únic instint és la recerca del plaer sexual. Però no només les dones. Els homes també, fins i tot tenen més fama d'apasionats del sexe. Un amic meu em va dir l'altre dia, en to irònic: "Ahora resulta que todos los hombres tenemos complejo de aguaplast, tenemos que ir tapando todos los agujeros que nos encontramos".
Doncs bé, per tots aquells que estiguin d'acord en que el sexe és el nostre únic objectiu, potser hauríem d'estar agraïts que existeixi una cultura que ens deixa descubrir altres plaers.
Però també s'ha de dir, que fins i tot Freud, un home que pensava que la cultura no ens deixa comportar-nos com realment voldríem, després de viure una guerra mundial, es va adonar que els humans tenim dues pulsions. A part del ja esmentat "eros", resulta que també tenim el "tanatos". És a dir, que les persones gaudim amb el sexe i amb la violència. Després d'adonar-se'n, va arribar a la conclusió que és bo que hi hagi una cultura que ens reprimeixi.
De tot això el que no m'agrada és que la visió de l'espècie humana és realment dolenta. Aquesta imatge jo no la tinc, potser perquè mai he observat aquestes pulsions com a úniques en cap de les persones que conec.

La gran proliferació de les blogs

Encara que és un fenomen, aquest de les blogs, molt nou, ja està donant molt a parlar. A la blog La Azotea, de Jose Manuel Noguera, s'adelanta el fet que s'estan fent ja tesis per tractar-les.
Amb les blogs ara tothom pot expresar el que vulgui, no només hi tenen accés els periodistes. Tothom que vulgui i que tingui a la seva disposició un ordinador amb accés a Internet pot crear la seva pàgina, i publicar allà les seves opinions i pensaments. Molts periodistes l'estan emprant per poder publicar amb més llibertat. Sens dubte, estem davant d'una eina, que ja de ben jove, s'ha convertit en poderosa.