Una mica de periodisme

Avui és el Dia Internacional sense Tabac. Per tal de fer una campanya antitabacalera, diverses associacions han decidit durant la jornada, canviar als fumadors que ho volguessin un cigarro per un Chupa Chup, o canviar un cigarro per una polsera de goma, d’aquelles que ara s’han posat de moda per fer bones accions –i ja de pas, per fer negoci.
Dubto que cap fumador deixi el seu vici perquè li regalin una polsera o un Chupa Chup. Dubto també que un fumador s’hagi fumat algun cigarro menys avui per ser el Dia Internacional sense Tabac. Potser durant una estona pensarà en les coses dolentes que tots sabem que li portarà el tabac, però seran pensaments que ja haurà tingut en altres ocasions, i que marxaran sense aconseguir cap efecte.
Amb tot i això, trobo molt interessant la idea, però jo no hagués canviat aquests Chupa Chups i polseres per cigarros, sino que els hagués regalat a tots aquells que no tenen un cigarro per canviarme, a tots aquells que no van acompanyats d’aquest vici, a tots aquells que han de soportar els fumadors, que de tant en quant han d’empassar-se el seu fum, i que normalment no es queixen, perquè la pràctica de ser fumador passiu està vista en la nostra societat com una activitat normal.
Encara que penso que si la campanya d’avui ha servit perquè alguna persona deixi el vici ja ha valgut la pena, crec que segueix sense ser justa per aquells que no estan enganxats al tabac.

Aquest matí m’he quedat de pedra quan he sentit al programa Protagonistes de Luis del Olmo, a Punto Radio, una dona que ha trucat per explicar que el seu fill, un Policia Nacional que treballa a la Comunitat Autònoma de Madrid, s’ha de pagar ell mateix, amb els seus propis calers, la jaqueta antibala.
Potser sigui que ser policia nacional a la ciutat de Madrid no és una feina prou perillosa com perquè sigui l’Estat o el govern de la comunitat qui pagui aquests artilugis de luxe. Però em pregunto si els guardaespatlles del rei o del president del govern s’han de pagar la jaqueta antibala. Quan dic artilugis de luxe vull dir que ho són així per mi, però per un Policia Nacional... existeix la possibilitat de que els pugui salvar la vida en alguna ocasió? No crec, ni molt menys, que sigui un luxe, o una demanda per millorar les seves condicions laborals, sino una necessitat.
Jo de sempre havia pensat que els policies portaven tots la mateixa jaqueta antibala, una de bona qualitat, no? Clar que potser algun dia, quan l’estat del benestar formi part de la història i no del present, també hi haurà altres eines que els policies s’hauran de comprar amb els seus estalvis: la pistola, la porra,... espero que no la placa.
Tots els governs tenen unes despeses amb les quals podem o no estar d’acord, però jo trobaria del tot adequat que les jaquetes antibales dels policies de qualsevol comunitat autònoma d’Espanya les pagués l’Estat o els governs autònoms pertinents, al igual que es paguen tantes altres coses del tot innecessàries, o es mantenen a persones sense que ni ens enterem.

Des de fa uns dies "han aparegut" a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB una gran quantitat de cartells "reivindicatius". A la porta d'una de les aules algú ha escrit: "La cultura es la immersión de la vida". La meva interpretació és que la nostra vida seria molt millor si no tinguéssim cultura.
Tal com deia Freud la cultura fa que ens reprimim, i que no fem les coses que realment voldríem. El que realment voldríem seria fer l'amor, pensava ell. Avui, Josep Maria Perceval, un professor de la mateixa facultat, ha explicat que el col·lectiu de dones va ser una creació del homes, que es caracteritza perquè no et pots fiar d'elles, i perquè a més són promisqües. Ho explicava sense creure en aquestes dues característiques. Freud estaria d'acord en això de que som promisqües, perquè segons ell la nostra única pulsió és aquesta, el nostre únic instint és la recerca del plaer sexual. Però no només les dones. Els homes també, fins i tot tenen més fama d'apasionats del sexe. Un amic meu em va dir l'altre dia, en to irònic: "Ahora resulta que todos los hombres tenemos complejo de aguaplast, tenemos que ir tapando todos los agujeros que nos encontramos".
Doncs bé, per tots aquells que estiguin d'acord en que el sexe és el nostre únic objectiu, potser hauríem d'estar agraïts que existeixi una cultura que ens deixa descubrir altres plaers.
Però també s'ha de dir, que fins i tot Freud, un home que pensava que la cultura no ens deixa comportar-nos com realment voldríem, després de viure una guerra mundial, es va adonar que els humans tenim dues pulsions. A part del ja esmentat "eros", resulta que també tenim el "tanatos". És a dir, que les persones gaudim amb el sexe i amb la violència. Després d'adonar-se'n, va arribar a la conclusió que és bo que hi hagi una cultura que ens reprimeixi.
De tot això el que no m'agrada és que la visió de l'espècie humana és realment dolenta. Aquesta imatge jo no la tinc, potser perquè mai he observat aquestes pulsions com a úniques en cap de les persones que conec.