Una mica de periodisme

“Escollir el meu proper documental m’està portant molta pressió”
Carles Bosch, director de Balseros, pel·lícula per la qual va arribar a estar nominat a un Òscar, ens va explicar la seva visió més personal sobre el seu treball en una entrevista realitzada al bar Las Mudanzas, en el barri del Born de Barcelona, on se sentia com a casa.

-Com definiries Balseros?
-Crec que sense voler, acaba sent un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar-se’n a buscar un altre futur.

-Us vau plantejar el fet d’evitar polititzar el producte?
-Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint.

-Què volíeu transmetre amb la pel·lícula?
-Que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar a on volíem. En canvi aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall. Encara que la seva força i la sort poden ajudar-los.

-Creu que la pel·lícula s’ha valorat suficient al nostre país?
-No. Els productors, TV3 i Bausan Films la van valorar molt. Però Lauren Films és morosa. Ha fet molt poca campanya i l’ha distribuït poc. Balseros va estar dos mesos en taquilla, però només al Renoir i al Verdi. També crec que el fet que s’anunciés com la pel·lícula de TV3 va influir en que no s’acceptés tant aquí.

-I a l’estranger?
-A la resta del món sí que s’ha acceptat molt bé. La van comprar a Toronto i es va anar escampant. Fins que ens van nominar als Òscar.

-Per què us vau decidir pel format de cinema documental?
-No va ser cap decisió. L’any 2001, després de 5 anys d’haver gravat als balseros, vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes per explicar-me el que li havia passat. Jo em vaig adonar que aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys havia fet un gir que feia que la història tingués un final. Vaig veure molt clar que allò no era un reportatge per televisió. Els personatges i la història que jo tenia permetien anar més enllà. Ja no hi havia cap alternativa, havíem de fer una pel·lícula.

-Què tenien d’especial els protagonistes?
-Fèiem un reportatge amb set protagonistes, quan segons els tècnics del guió de ficció no ha d’haver més de dos o tres protagonistes, excepte en les pel·lícules en què aquestes persones estan fent la mateixa cosa. Això permet que aquests set cavalquin junts, com los 7 magníficos.

-Una de les protagonistes es prostituïa. No vau pensar en ajudar-la?
-Si considerem que la nostra professió és tan altruista que serveix per millorar el món, o per informar, que això ja és ajudar al món, doncs aquesta noia havia sortit en el meu reportatge fent el que fa, que és prostituir-se, i això evidentment a mi em produeix una certa mala consciència. A més ella és una persona dolça, positiva i generosa, i era la que va fracassar. Quan l’acompanyàvem a prostituir-se nosaltres el que gravàvem era tot allò que ella feia normalment, però en el moment en què ja havíem gravat un quart d’hora li dèiem que anés a casa seva, i li donàvem els diners.

-És correcte, doncs, pagar en el món del periodisme?
-No s’ha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que l’has de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps. El que seria absolutament immoral seria dir: “si vostè diu això, que no ho pensava dir, li paguem”. Jo penso que amb això s’ha d’anar amb compte, perquè podem acabar matant un gènere, el cinema documental.

-Ara estant sortint a la televisió moltes notícies que apunten que a Cuba es vigila a -moltes persones. Vosaltres us vau sentir vigilats?
-Jo estic segur que ens van vigilar, però com que no estàvem fent res dolent no ens preocupava. Ells sabien que jo respectava molt la revolució, però que no compartia la seva ideologia en molts aspectes.

-En algun moment vau tenir problemes per poder gravar?
-Només en vam tenir a Guantánamo, perquè només ens deixaven parlar pocs minuts amb els balseros. Això va ser perquè sabien que podien dir coses negatives sobre els americans.

-A què creus que es deu l’èxit de Balseros?
-Amb Balseros hi ha hagut molts cops de sort. Tots hem conegut immigrants aquí, tots sabem com és de dur, però cap de nosaltres ha tingut la possibilitat de conèixer els cinc anys abans de la vida d’aquestes persones. La vida ens havia regalat amb la nostra feina conèixer una gent abans d’emigrar. Era de burro no fer aquesta peli, perquè nosaltres teníem una història que requereix aquest pas del temps. A Balseros tenim aquesta avantatge, que normalment el periodisme no et dóna, perquè el director d’un diari mai et dirà: “tens 7 anys per fer aquest tema”.

-Com valora el treball de Lucrecia, un personatge tan conegut per tots?
-Ens vam entendre molt bé i vaig descobrir una cosa que ja sabia d’ella, perquè la vaig conèixer a una ONG de Bòsnia, i és que és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor. Ella havia vist la versió televisiva de Balseros i li havia agradat molt, tot i haver rebut les repressions del govern cubà.

-Tens algun projecte per al futur?
-Escollir el meu proper documental m’està portant molta pressió, perquè ara hi ha unes expectatives, i no vull decepcionar ningú. A més, ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada. I dedicaràs dos o tres anys de la teva vida a això. S’ha d’escollir bé.

El director del primer documental espanyol nominat a un Òscar ens parla de l’èxit de la seva primera pel·lícula
Carles Bosch ens va rebre, com qui està a casa seva, al bar Las Mudanzas del barri del Born. El director de Balseros, pel·lícula documental sobre l’onada migratòria que es va viure a Cuba l’any 1994, i que s’ha convertit en el gran èxit de la seva carrera professional, ens va respondre a les nostres preguntes, per profunditzar en com va ser fer Balseros, passats ara dos anys des que es va comercialitzar. Va començar per explicar-nos que en cas d’haver guanyat l’Óscar al que va estar nominat l’any 2002 per Balseros, l’hagués deixat en aquest bar, perquè “hi ha molt bona amistat amb les cambreres”.

El primer contacte amb els balseros
L’any 1994 Carles Bosch va anar a La Habana, a gravar els balseros que abandonaven el seu país. Cinc anys després, una de les noies que havia conegut i gravat, que no havia aconseguit sortir de Cuba, el va trucar i li va explicar que li havia tocat un sorteig per anar als Estats Units. Ell va veure aleshores que “aquella història que havia deixat de rodar feia 5 anys, de cop i volta feia un gir, en el cas d’aquesta persona, que feia que la història tingués un final”. Es va adonar que els personatges i la història que ell podia realitzar “permetien anar més enllà del que fins ara el periodisme televisiu s’ha permès”.
Amb aquesta noia ara té molt bona amistat. “En aquest món tu vas fent una sèrie d’amistats, en ocasions per obligació, i en altres, com és el cas d’ella, per tota la vida”, explica. Ella es prostituïa per aconseguir diners i poder marxar. Ell la va rodar quan anava a la discoteca a prostituir-se, però un cop tenia “gravat un quart d’hora”, li donaven els diners i li deia que “anés a casa seva”.
“En el món del periodisme no s’ha de pagar, però jo tampoc ho podia permetre. Hi ha una part teva, en tant que persona, que l’has de saber compaginar, i no és difícil, perquè la persona i el professional poden reaccionar al mateix temps”, opina. Segons Carles Bosch s’ha d’anar molt amb compte amb el fet de pagar en el món del periodisme. Tal com ell ho veu, es “pot acabar matant” el gènere del cinema documental, a causa de la gran competència que s’ha creat.

Amistat amb les persones que va conèixer
Carles Bosch va crear un vincle afectiu que l’uneix encara amb els balseros que va gravar, és a dir, amb els protagonistes del seu documental. “Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. Jo he dormit amb ells al cap molt temps”, explica. Segons el seu parer, “ser director implica que tu dormiràs amb aquell tema, que et donarà malsons i alegries, que aparcaràs la teva vida privada”. Aquest és un dels motius pels quals li està representant una dificultat l’elecció del tema per al seu proper documental.
En definitiva, per ell Balseros “és un retrat de la solitud i de l’angoixa de milions de persones que anualment han d’abandonar el seu país per anar a buscar un altre futur”. I ho explica sense pronunciar la paraula Cuba, perquè pensa que “a partir d’un moment s’ha d’extrapolar”, i que la pel·lícula serveix com a exemple de la duresa d’emigrar, sigui des d’on sigui. Van tractar de no polititzar la pel·lícula, perquè “malgrat passava entre Cuba i Estats Units, no era just parlar de política perquè hi havia gent patint”. Amb el documental han volgut transmetre a la gent que malgrat la vida et doni alguns pals, hem arribat on volíem. En canvi, “aquella persona que es veu obligada a anar a un país que no és el seu perd les regnes del cavall”. D’altra banda, amb Balseros es demostra que el periodisme té la sortida de fer cinema documental, encara que la gent del cinema no tingui “en compte” als periodistes.
A l’hora de gravar Balseros va haver “molts cops de sort”. “Els cubans tenen una força especial davant de càmera. Ells ho donen tot i per tant és més fàcil. Actuen de forma molt natural”, explica. A Balseros tenien l’avantatge de saber com eren aquestes persones abans d’emigrar, perquè tenien gravats “quatre plànols de cada un dels personatges” de l’any 1994, abans que marxessin de Cuba, i això servia per definir-los. Tenien una història que “requereix el pas del temps”, cosa que normalment “el periodisme no et dóna, perquè el director d’un diari mai et dirà: ‘Tens 7 anys per fer aquest tema’”. “Era de burro no fer aquesta peli (sic)”, afirma.

Un èxit a mitges
La pel·lícula s’ha endut una gran quantitat de premis, primer en el món del cinema, i ara en el de la televisió i el periodisme. Però l’èxit que ha tingut Balseros a l’estranger no es pot comparar amb el que ha tingut al nostre país, on “va estar 2 mesos en taquilla, però només al Renoir i el Verdi”. “Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt, però Lauren Films és morosa. Jo crec que no la van difondre prou. També el fet que s’anunciés com la pel·lícula de TV3 crec que va influir en que no s’acceptés tan aquí”, opina ell a l’hora de donar explicació a aquest fet.
En aquesta pel·lícula han comptat amb la col·laboració de Lucrecia, una cantant coneguda per molts. Carles Bosch ja havia treballat amb Lucrecia a Bòsnia, “és una gran compositora amb molt bon sentit de l’humor”. També es van ajudar del treball de David Trueba, un dels directors més prometedors del panorama espanyol. “Ell no va aportar res perquè tot era molt nou, perquè no treballa amb personatges reals” explica, però amb tot i això moltes escenes de la pel·lícula no haguessin estat possibles sense ell. Amb el codirector, Josep Maria Domènech, s’ha trobat “decepcionat”, perquè “no té caràcter” per dirigir. En canvi, comptarà amb ell com a càmera per als seus pròxims projectes, sempre que ell ho vulgui.
Durant els últims mesos han sortit molts reportatges a la televisió on s’explica que a Cuba es vigila a la gent. Carles Bosch està “segur” que els van vigilar, però no els preocupava perquè no estaven fent “res dolent”. “Ells sabien que jo respectava molt la revolució” encara que “no compartia la seva ideologia en molts aspectes com la reducció de llibertats”. A l’hora de gravar no van tenir “cap problema”. Només van trobar obstacles a Guantánamo, perquè els deixaven parlar “pocs minuts amb els balseros”. Ell creu que “sabien que els balseros podien dir coses negatives sobre els americans”.

Carles Bosch va néixer a Barcelona fa ara 52 anys. Va acabar la carrera de periodisme a l’Escola Oficial, ja desapareguda, l’any 1975. Però, a més, també va estudiar dret.
Ha treballat a revistes com Ajo Blanco o Interviu. Porta 20 anys treballant com a reporter del 30 Minuts, programa de TV3. El seu primer reportatge el va realitzar poc després d’acabar la carrera, analitzant els graffitis dels wàters de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cinc anys després va tornar-hi, per veure l’evolució.
Ha realitzat reportatges informatius per a la televisió catalana a la Guerra del Golf, a la de Bòsnia i a Kòsovo. A Bòsnia va fer molts reportatges, com “Les roses de Sarajevo”, on després de quatre anys de guerra era difícil trobar un tema pel qual la gent s’interessés.
Però el seu gran èxit va arribar quan va dirigir, amb Josep Maria Domènech, la pel·lícula documental Balseros. Aquest ha estat el seu treball més important, pel qual el van nominar als Óscar.
L’any 1994 va anar a Cuba a gravar els balseros que sortien cap als EE.UU. Cinc anys després una de les persones que havia gravat el va trucar i li va descobrir que la història encara seguia endavant, i que era prou interessant com per fer una pel·lícula.
Així va arribar Balseros. Aquesta pel·lícula li ha proporcionat un gran nombre de premis. Al principi eren premis de cinema, però ara que el documental arriba a les televisions, també arriben premis relacionats a aquest mitjà i al periodisme, i segons ell és bo, perquè retornen “als seus orígens”.
Reconeix que la sort i la intuïció han tingut molt a veure en tot el que ha aconseguit en el terreny professional, i que la cronologia sempre ha estat al seu favor.
Ara està a l’espera de que li arribi un nou projecte que l’entusiasmi tant com Balseros. Sent la pressió que provoca el fet que t’hagin nominat a un Óscar, i espera no decepcionar ningú, cosa que el preocupa.
Se sent orgullós de la seva trajectòria professional: “Crec que he fet el que he volgut en el món del periodisme. He fet el periodisme que a mi m’agrada, per la sort del calendari i perquè sóc molt tossut”.